Amb ulls de geògraf

Koli, la força del paisatge

2011-10-31T13:21:00.002+01:00

Llac Pielinen, des de Ukko Koli

Finlàndia, un país extens i poc poblat, on la societat es fon amb la natura, el paisatge form part de la identitat nacional.

Koli, ha esdevingut, pel sentiment dels finesos, el paisatge nacional. S'identifiquen amb Koli, s'indetifiquen amb el paisatge. Finlàndia és paisatge.

La planificació urbanísitca i paisatgística: el futur de l'àrea de Figueres

2011-09-13T22:16:00.000+02:00

Avui passejant per darrera de casa, m’he aturat una estona per mirar la plana. I he fet fotos a la línia de l’AVE que travessa Vilafant, just pel mig del turó que separa el poble de les urbanitzacions i Figueres. La línia de tren és una cicatriu difícil de flanquejar, i traves el poble de sud a nord, de la bòbila a la nova estació, a l’oest de Figueres. Però no la única, ja que uns metres més enllà tenim l’autopista, recent ampliada. També, la pota sud del desviament del tren convencional, que des de Vilamalla, arriba a tocar de Palol Savaldòria.

La línia d'AVE i l'enllaç del tren convencional, amb la bóbila

Però potser cal reflexionar el futur. Figueres en els pròxims anys, si l’economia ho permet, ha de veure com al seu voltant creixen i s’erigeixen tot un seguit d’infraestructures molt importants. Importants, perquè segurament ha de suposar un canvi en la seva mobilitat; però també per l’impacte paisatgístic, i per tant, social i cultural, que pot ser molt gran i irreversible.

La ronda nord amb el túnel per sota del castell de Sant Ferran, el tram nord de la variant del tren convencional cap a Portbou, l’esperat i desitjat desdoblament de la N-II, la carretera que ha d’enllaçar la rotonda del Pont del Príncep fins a la nova estació. I altres que poden ser una realitat, com el desdoblament total de la carretera d’Olot fins a Besalú.

I a tot això, el desenvolupament del nou POUM que ha de desenvolupar el consistori, i que pot fer canviar la fesomia d’alguna part important de la ciutat.

Cal doncs una planificació tranquil·la i sensata, on el màxim d’experts possibles (entre ells, geògrafs/es! Com és lògic!) pugin dir la seva, per tal de preservar un paisatge de gran valor, que en si, ja genera una gran riquesa econòmica. Per tant, emparant-nos en un suposat desenvolupament i una millora de la ciutat, no portem un pas enrere per l’impacte en un teixit social que ha donat com a resultat un dels paisatges mes valorats i reconeguts del país, i per tant els errors que es poden pagar molt cars. No tot si val. Seny.

L'estructura de l'administració: diputacions, vegueries, consells comarcals, municipis...

2011-08-29T20:54:00.000+02:00

Qui ens hauria de dir que Itàlia, un país que sovint mirem mamb recança, podria ser un exemple a seguir. Actualment està en tràmit parlamentari la llei que ha de suposar l’eliminació de més de trenta províncies, les menys poblades, i de tots els municipis de menys de 1000 habitants. Amb aquesta mesura, el primo ministro Berlusconi, vol sortir del pas de la greu crisi econòmica ( política, social, de valors...) que viu el país, i les previsions diuen que s’estalviaran més de 50000 càrrecs públics i s’agilitzarà l’administració. No està malament...

Suècia i Finlàndia també han apostat per l’eliminació dels municipis més petits, creant agrupacions i mancomunitats, per així compartir serveis.

I ara que ja estem escalfant motors per les eleccions del 20N, a Rubalcaba se li passà pel cap qüestionar el paper de les diputacions i obrí la caixa dels trons. No sé qui té raó, però segur que tant a nivell espanyol com a nivell català, cal repensar l’estructura de l’administració, ja que ha quedat palès que els recursos són limitats, i en molts casos, els serveis i les necessitats no paren d’augmentar.

En el nostre cas, el conegut com informe Roca de l’any 2000, ja incloïa idees com agrupar els municipis més petits, creant agrupacions de municipis i impulsant els consell oberts en els nuclis que perdien l’ajuntament. No sé si és sostenible que Catalunya tingui quasi 700 municipis, alguns amb poblacions inferiors a 100 municipis. I les diputacions i les futures vagaries? I els Consell Comarcals... Segurament el Consell Comarcal del Ripollès o de l’Alt Urgell juguen un paper important, però i el del Barcelonès? I el de l’Alta Ribagorça, que té tres municipis?

Per tant, l’eficiència de l’administració, el mancomunar serveis i l’estalvi han de ser la bandera d’una nova manera de fer política i d’estructurar-la.

Crec que, com diria la Caixa, parlem? Debatem-ho!

Finlàndia, entre l’home (i la dona) i la natura

2011-06-29T20:17:00.000+02:00

El dia 1 de maig va arribar, i per fi el viatge a Finlàndia començava. Tots em sentit a parlar del país, sobretot per la seva qualitat de vida, el seu sistema social i el model polític. Per tant, reconec que em va fer una tremenda il·lusió passar-hi dos setmanes, i no us imagineu el que suposa passar-hi sis mesos l’any que ve amb l’ERASMUS.

Però anem al gra. Anàvem a la ciutat de Joesnuu, a l’est país, dintre de la regió de la Carelia del Nord i un centenar de quilometres de la frontera russa. A una hora amb avió de Hèlsinki. Joensuu té uns setanta mil habitants, una part molt important lligats a la universitat, que des de principis d’any s’ha rebatejat com Universitat de l’Est de Finlàndia, per la seva unió amb la universitat de Kuopio. La nostra missió era fer un Intensive Program sobre paisatge i societat, juntament amb els estudiants finlandesos i els eslovacs de la Universitat de Presov.

I gràcies a això, crec que vaig gaudir del país, d’una part si més no, però una part del tot representativa. Perquè Finlàndia, si alguna cosa el caracteritza, és el paisatge. I realment, és una cosa única. Podríem fer servir molts adjectius per definir-lo, però difícil trobar-ne un de sol. La natura es mostra en tota la seva esplendor, amb una interacció de la societat molt baixa i, sobretot, respectuosa. El passat glacial del país va deixar petjada en l’actual paisatge. Els llacs i els boscos s’alternen entre si en la gran plana finlandesa, deixant pas de tant en tant a uns aiguamolls sempre envoltats per pins rojos o pícees.

La societat finlandesa viu i veu la natura amb respecte, com acabem de dir, però es que inclús forma part de la seva vida, de la seva visió de la ciutat i de la forma de ser. Els boscos formen part de la ciutat, formant parcs urbans immensos, i els animals silvestres corren pel centre de la ciutat sense problemes. Unes ciutats tranquil·les, sense fressa, on la vida fluctua sense presses.

Espero doncs passar un sis mesos agradables, i una gran experiència, en un país totalment diferent al meu, llunyà i sobretot, gèlid, però amb una societat acollidora.

Després de dos mesos...

2011-06-22T23:37:00.000+02:00

Estimats seguidors,

Després de dos mesos d’alta intensitat en totes les vessants possibles, després del viatge a Finlàndia durant dos setmanes, les eleccions locals, el 15M, les accions al Parlament i sobretot, els exàmens, comença l’estiu. I ho fa molt bé. Demà marxo a Viena uns dies.

Però gira il mondo gira, com diu la cançó. Hauria de fer comentaris de tots els temes anteriorment mencionats. Espero que a partir de dilluns ho pugi anar fent, i tregui aquest blog del coma en que es troba ara mateix, després de tantes setmanes d’aturada.

Vull fer comentaris especialment de Finlàndia, però també del futur de la ciutat després de les eleccions, i el canvis que s’esdevindran en els propers anys. I també alguna reflexió sobre la geografia, que després d’aquestes setmanes, m’ha vingut al cap.

Espero ser capaç de fer-ho tot.

Salutacions geogràfiques a tots,

Javi

Ecce homo

2011-04-02T22:42:00.000+02:00

Para algunos antiguos pesos pesados, era bambi. Para otros, sosoman. Pero Zapatero, llegó, vió y venció. Nadie le conocía, pero ganó a pesos pesados de su partido: el barón Bono, presidente de la poderosa La Mancha; la luchadora Díez, del País Vasco y con mucho peso; y la guerrista Matilde Fernandez, exministra.

Llegó a un PSOE hundido por la derrota humillante de Aznar, y después de los problemas internos con Almunia y Borrell. El Partido Popular estaba en su mejor momento, aunque tuvo el Prestige y algún que otro desliz… pero la Guerra de Irak fue demasiado. Y los españoles pagamos un precio muy alto. Encima, el gobierno de Aznar quiso engañar al país. Todo esto hizo que Zapatero, el hombre de León, ganara la Moncloa. Llegaba a la presidencia del Gobierno.

Y sí, España cambio. Como prometió, retiro las tropas de Irak, y empezó un conjunto de políticas sociales que hicieron de este país un referente en todo el mundo. La ley de matrimonio homosexual, la ley de dependencia, ayudas a la natalidad entre otras… En 2008, casi logra la mayoría en las Cortes, y pudo ser reelegido. Pero el país, volvió a cambiar, y no por las políticas del gobierno. Acostumbrados como estábamos al segundo milagro económico español, creciendo económicamente el triple que países como Alemania o Francia, creando 1 de cada 4 empleos en la Unión, llegó la crisis mundial, y nosotros, como está claro, caímos. Y hasta el fondo.

Nuestra economía, que había crecido de manera espectacularmente con la construcción y las finanzas, se ha retraído durante muchos trimestres, muchos más que el resto de países desarrollados, y con la tasa de paro más alta de todas. Había que actuar. Zapatero es verdad que reacciono tarde, pero reacciono. Algunas reformar que hasta ahora no se habían planteado porque vivíamos en la Arcadia, y no eran populares, se han planteado y aprobado, como la reforma laboral y de las pensiones. Pero claro, hay que sumar las reformas planteadas por la misma situación, ya que la economía nacional no podía seguir resistiendo si no se actuaba. Bajada de salarios de funcionarios, subida de impuestos, recortes de ayudas, bajada de la inversión pública… Todo esto, como está claro, no nos gusta a la ciudadanía.

Pero aunque la situación económica sea mala, y el país necesite todo el apoyo de todos, la oposición conservadora no hace nada más que dar latigazos al gobierno, sin dar ayudas ni ideas, oponiéndose a todo planteamiento del gobierno o de cualquier otro partido. Poco a poco se acercan las elecciones municipales y las generales del año próximo. Hoy mismo Zapatero ha dicho que no se vuelve a presentar. Y claro, como las medidas adoptadas no son populares, y no agradan a nadie, pues el PP ganará previsiblemente. No porque lo haya hecho bien, o haya propuesto medidas mejores. De hecho, Rajoy, continua siendo peor valorado que Zapatero, y la mayoría de españoles creen que ni la oposición puede mejorar la situación. Esto es muy grave.

Parece pues que un ciclo se ha terminado. Un ciclo encabezado por un hombre, que creo de verdad que ha trabajado duro por este país, y que ha sido capaz de afrontar la situación, difícil y tremendamente adversa. No siempre con acierto, ha fallado en ocasiones, como todos, pero lo ha intentado. Con talante. Y por desgracia, quizá saldrá por la puerta de atrás. Veremos.

Ryanair i el futur de l'aeroport de Girona

2011-03-07T18:35:00.000+01:00

Feia dies que no escrivia res. Els exàmens m’ho han impedit. Han passat moltes coses, però vull reflexionar sobre el tema de Ryanair, que per l’economia de les nostres contrades està en l’ordre del dia i no precisament positivament. La setmana passada, vaig passar per l’aeroport i vaig agafar un ryanair per anar a Sevilla. I l’aeroport, tot i ser entre setmana, bullia d’activitat. I encara cada cop que hi vaig recordo el meu primer vol des de Vilobí: deia córrer l’any 2003 o 2004. Ryanair no havia aterrat encara al nostre aeroport. Vam aparcar just a la porta. Hi havia lloc per aparcar de sobre, i la terminal era buida.

Què ha passat d’ençà? Una revolució, i en aquest cas molt positiva. L’arribada de la companyia irlandesa ha suposat un increment molt important en l’arribada de turistes, que tot i que el destí d’alguns era Barcelona, una part important venien a la Costa Brava. I lògicament això és sempre positiu. Els turistes no han parat d’augmentar des de l’arribada de la companyia. Que ha apostat pels vols internacionals, però també pels nacionals. I Madrid era el vol estrella. Les diverses vegades que l’he agafat anava sempre ple. Sigui el dia que sigui, i qualsevol de les freqüències. Però no ple de turistes, si no d’empresaris, treballadors o estudiants i altres de les dues bandes que veuen una oportunitat el poder anar a la capital a fer els seus negocis.

Però ara de sobte, la companya retalla a la meitat les seves destinacions, entre elles Madrid i altres de molt sol·licitades. Ens adonem ara que el monopoli de Ryanair és un problema. La dependència d’una sola companyia pot portar problemes importants. Les empreses, que es mouen per interessos comercials, quan li convé marxa, sense tenir grans remordiments. I per nosaltres és una tragèdia. Cal actuar ja. L’economia ja estat patint els efectes.

I què podem fer? Doncs primer tenir clar el model aeroportuari que volem per l’aeroport Girona-Costa Brava. És una qüestió de ciutat, però també de país. En una ciutat com Girona, tenint un aeroport tant potent podem el de Barcelona a poc més d’un centenar de quilòmetres, no podem aspirar a tenir aquí grans companyies. No faria atractiu econòmicament el venir aquí. A més que a les grans companyies no els interessa. Per tant, cal que els aeroports de segon rang, com el de Girona o Reus, han de ser els que acullin les empreses de baix cost. A Barcelona tampoc li interessa tenir aquestes companyies. Li convé grans companyies d’abast mundial. Ryanair i les companyes low cost li convenen a Girona, i viceversa. Els aeroports mitjans o petits ofereixen facilitats millors que els grans aeroports.

Però no es pot dependre d’un sola companyia. Ryanair és la més gran companyia low cost d’Europa, per tant que sigui a Girona és molt important, i que hagi apostat pel nostre aeroport ha tingut efectes molt positius. Tot i això, és del tot necessari apostar també per altres companyies. Una major oferta sempre és positiva pel mercat. Air Nostrum, Air Europa, Vueling, EasyJet, Transavia... són companyies que poden completar la oferta des de Girona. A més, caldria també obrir-se a nous mercats, sobretot a l’Est d’Europa.

Insisteixo doncs que el Govern ha d’intentar arribar a un altre acord amb Ryanair, però amb altres que diversifiquin l’oferta. A més, caldria un model on els agents territorials tinguin veu i vot en la gestió de la instal·lació.

Cal actuar, ràpid però amb fermesa, si no volem que l’economia gironina pateixi més encara del que ja ho està fent. És una aposta de país i de futur.

Berlin

2011-01-31T19:36:00.000+01:00

No vaig dubtar. Vaig votar per Berlín quan vam escollir el viatge de fi de curs. No vaig equivocar-me. Realment va ser una molt bona elecció.

És una d’aquelles ciutats europees que no són en la nostra ment quan decidim fer un viatge. Una pena. Tot i que ara, sobretot entre els joves, comença a ser un referent europeu i mundial.

Fins fa només 20 anys, la ciutat vivia un fet insòlit i anòmal. La ciutat ve quedar dividida com tots molt bé sabem pel cèlebre mur. Vint anys després, la petjada continua. Aquest però és només un fet de la densa història berlinesa, sobretot la segona meitat del segle XX. Una història avui difícilment visible per la destrucció absoluta després de la Segona Guerra Mundial per una banda, i de la política urbanística iniciada pel govern de la República Democràtica que dirigia el Berlin Est.

Una ciutat és molt més que palaus barrocs o esglésies i catedrals gòtiques. Poc queda a Berlín del seu passat de capital de Prussia. El palau reconstruït de Charlottenburg és un exemple, però no crec que sigui el més destacat. Hi ha museus imponents, com els de la Illa de Museus, entre Unter den Linden i Alexanderplatz: el destacat Museu de Pèrgam, on hi ha el l’Altar o les Portes d’Ishtar, el Neues Museum on hi ha el bust de Nefertiti, Altes Museum o el Bodes Museum. O altres museus fora de l’illa com la Gemäldegalerie. Hi ha també esglésies com la Catedral. Però per mi destaquen altres elements no artístics diríem. Seguint la línia, el Museu Jueu. No és un museu normal, és una instal•lació pels sentits i per les emocions. El Museu del Mur, on s’explica la història i les històries personals i humanes entorn del mur. Per altra banda, el nou Reichstag, la seu del Parlament alemany després de la reunificació, destaca per la seva reconstrucció: es va reconstruir l’edifici, però es va instal•lar una (espectacular i magnífica) cúpula de vidre feta per Norman Foster.

Però tot i això, Berlín no són museus, ni palaus ni exposicions. Berlín és el seu ambient, la seva història, la seva forma de ser. Es respira llibertat, individualisme, però al mateix temps, sempre trobes algú com tu, amb qui compartir. Barreja, moviment, intercanvi són idees que em venen al cap. Multiculturalisme, pluralisme, progressisme són alguns dels ismes que podrien definir la ciutat.

En resum, una ciutat molt recomanable, per veure, però crec, que també per viure. Berlin és diferent, atractiva i un model a seguir per aquelles ciutats del nostre vell continent, que es volen dir modernes o contemporànies.

“Figueres, possiblement la millor ciutat del món”

2010-12-28T19:36:00.005+01:00

Fa pocs dies es va estrenar l’espot publicitari per potenciar l’autoestima de la ciutat. Amb el lema “Figueres, possiblement la millor ciutat del món” .M’agrada. No sé si es veritat o no, però m’agrada pensar-ho. Figueres és la meva ciutat, i voldria que fos la millor ciutat de totes. Però per aconseguir-ho només ho podem fer entre tots els ciutadans.

Cal afrontar avui grans reptes en la nostra ciutat. Educació, mobilitat, cultura, equipaments, benestar, seguretat, dinamisme econòmic i innovació són segurament alguns dels principals. Però cap d’ells els podrem afrontar sense consens, sense participació de tots, sense ganes de canviar les coses i posant contínuament pals a les rodes.

Anem-hi tots junts. És el nostre futur i el dels que vindran.

I amb aquest desig us dic Bon Nadal i Bon Any Nou!

Arriba el tren: Aue AVE, Figueres te saluta!

2010-11-08T21:39:00.001+01:00

Parlàvem l’altre dia a classe de model en geografia sobre el paper dels transports en les ciutats. I, no podia ser d’una altra manera, va sortir el tema del tren d’alta velocitat a Catalunya. Si, és un tema important. A més, l’altre dia el batlle Vila també reflexionava sobre el futur de les ciutats en aquesta societat, especialment Figueres.

Poc més d’un mes queda perquè el primer TGV francès arribi a la nova estació de Figueres-Vilafant. Poques setmanes perquè Figueres es faci gran. I quan una persona es va fent gran, cal que es plantegi què vol ser en la vida. I això és el que la nostra ciutat ha de fer: reflexionar sobre el seu futur.

El meu professor de models, Jaume Feliu, és precisament expert en l’impacte dels transports en les ciutats, i precisament va ser autor d’un estudi sobre l’arribada del tren a Figueres encarregat per l’alcalde Armangué en la passada legislatura. I debatíem a classe sobre els efectes de l’AVE.

El primer que pensem és que l’arribada del tren d’alta velocitat ens unirà ràpidament amb les principals ciutats del país i de l’estranger. Això és fantàstic, sens dubte. I més, si som la única ciutat no capital amb estació d’alta velocitat. Ser a 40 minuts de Barcelona és molt important. Té molts aspectes positius, però per altra banda, pot suposar tenir certs riscos.

El país en xarxa, frase molt utilitzada per Santi Vila, pot ser molt beneficiosa per l’equilibri territorial si es fa bé; però pot suposar també caure sens retorn en la macrocefàlia barcelonina, i convertir tot el país en area metropolitana. Que cal fer doncs? Primer, reflexionar. Segon, decidir. Tercer, actuar.

Només podem fer una cosa: despuntar en alguna cosa, diferenciar-nos, oferir qualitat i aconseguir retenir i aglutinar talent.

I com ho podem fer? És aquí on cal unir esforços i idees. De moment, crec que han sorgit idees molt interessants. Sobretot, la visió del regidor Elelman sobre una facultat d’energies renovables i el parc tecnològic. Des del meu punt de vista, l’educació i la formació són un motor que ha de ser clau en el nostre futur. I precisament, l’educació superior és la que diferencia les ciutats, ja que és un servei amb clara visió de futur per la creació de capital humà punter. I avui en dia, el desenvolupament sostenible és un tema clau; per tant, ens podríem convertir en un referent nacional i internacional. Hi ha moltes vessants interessants. Un idea: perquè no creem un institut que giri entorn de l’arquitectura sostenible? Recordar que un dels millors arquitectes en aquest camp és el figuerenc Ruiz-Geli. Li podríem oferir dirigir-lo. I del parc tecnològic, tres quarts del mateix. Cal innovar, apostar fort.

En fi, no ens podem adormir. El temps se’ns tira a sobre. O actuem, o serem una tranquil•la ciutat dormitori barcelonina, sense gaire fressa i desapercebuda.

Geopolítica municipal: l’estació de…

2010-10-08T20:18:00.001+02:00

Queden poc més de dos mesos perquè el tren d’alta velocitat arribi a Figueres. Enlloc de tenir una comarca contenta i feliç, podríem dir que hi ha mala mar. Sobretot Figueres i Vilafant. Els dos municipis veïns pugnen per tenir el seu nom en el cartell que indiqui el nom de la nova estació de tren. De fet però, un cartell que ja ha estat col·locat pel Ministerio, indica que el nom de l’estació és “Alt Empordà”. Una decisió salomònica. Els dos consistoris esgrimeixen els seus arguments: Vilafant, afirma que l’estació està dins del seu terme municipal, i que per tant té tot el dret de demanar que aparegui el seu nom; per altra banda, Figueres afirma que és la seva estació, ja que és el pol econòmic i de desenvolupament de la comarca. Certament, tots dos consistoris tenen raó.

Crec que cal ser sensats: algú s’imagina ser al tren i escoltar allò de “Next station, Vilafant”? Crec que no. Cal saber reconèixer el paper que juga Figueres. I ha d'aparèixer en la denominació de l’estació sense dubte. Aquesta estació ha de ser un revulsiu important per la zona. Figueres, com a capital, ha de capitanejar el futur de la nostra comarca, vetllant sempre pel bé comú. Aquesta instal·lació no només serà l’estació de Figueres o de l’Alt Empordà, si no que ha de ser també l’estació de tot l’Empordà, i dels Pirineus Orientals catalans, des de Puigcerdà, passant per Ripoll i Olot.

La cursa però, ha començat.

"Habrá un día en que todos...

2010-09-20T13:25:00.001+02:00

Al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad” Estos son quizá los versos más conocidos de José Antonio Labordeta, que falleció ayer después de su lucha contra el cáncer.

Cantautor, escritor, político, profesor y, ante todo, aragonés, ha sido durante toda su vida, una voz incasable a favor de la democracia, la libertad y de los colectivos invisibles.

Sin pelos en la lengua, dijo siempre lo que pensaba, sin miedo, a la cara. Nos enseño los rincones más bellos de España, pero también, nos mostró la realidad de Aragón, "donde hay agua una huerta, al norte los Pirineos, al sur la sierra callada," según unos versos suyos. Defendió a su tierra, sus gentes y luchó por cambiar su dura realidad, sus día a día, y sacarlas del olvido.

Para los que amamos Aragón, como es mi caso, se ha ido un referente, una persona sabia a la que escuchar y un gran defensor de las causas justas, y en muchos casos, causas que algunos creían perdidas.

Adiós José Antonio.

Esta tierra es Aragón

Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta.

Al norte los Pirineos. Esta tierra es Aragón.

Al norte los Pirineos. y al sur la sierra callada.

Pasa el Ebro por el centro, con su soledad a la espalda.

Dicen que hay tierras al este, donde se trabaja y pagan,

y al oeste el Moncayo, como un Dios que ya no ampara.

De tiempos a esta parte, vamos camino de nada,

vamos a ver como el Ebro, con su soledad se marcha,

y con él van en compañía, las gentes de estas vaguadas,

de estos valles, de estas tierras, de estas huertas arruinadas.

Polvo, niebla, viento y sol. y donde hay agua, una huerta,

al norte los Pirineos…esta tierra es Aragón

People meet in Architecture

2010-09-02T16:48:00.000+02:00

Dimarts, en el meu últim dia a Venècia, vaig tenir la oportunitat de visitar la Biennal d’Arquitectura. Aquest esdeveniment és possiblement la trobada del món del disseny més important del món. Per mi, com ha amant d’aquesta art, va ser un luxe.

Però vaig a l’important. A la reflexió d’avui, que gira entorn del títol de l’entrada, que és al mateix temps el nom donat a la Biennal d’enguany. És un títol que em porta a fer una reflexió: l’arquitectura no ha de ser quelcom d’elits, si no una eina que ajudi a la gent, a la societat. En un món d’interconexió, globalització, mundialització, Facebooks, Twiiters, on en qualsevol moment podem estar en contacte amb tothom, té a l’altra cara de la moneda, la solitud, l’individualisme i l’aïllament.

És aquí on l’arquitectura ha de tenir un paper fonamental. La ciutat global, amb tren de gran velocitat i aeroports hub que la connecta a tots els continents, no pot oblidar els espais de torbada, de relació, de vida comuna. No sóc arquitecte ni crec que ho sigui mai, però si espero ser geògraf, i per tant també estudio l’espai i les seves relacions, amb els arquitectes i urbanistes. I per això crec que tots, arquitectes, urbanistes i geògrafs, amb la complicitat de tots els nivells de la societat, cal que sapiguem trobar una arquitectura que faciliti trobar-se i relacionar-se. L’espai urbà ha d’aconseguir tornar a ser el punt fonamental de la vida de les persones. La gent ha de reunir-se en l’arquitectura.

Pavellons com el del Japó, França, Dinamarca o el de la amfitriona Itàlia, mostren com aquesta nova arquitectura esdevé una eina de transformació, gestió i, també, conservació. Cal doncs una reconversió cap a l’arquitectura social, que millori la vida de les persones i ajudi a aconseguir un món millor.

Noves ciutats, nous reptes

2010-07-31T20:20:00.000+02:00

Vull començar amb aquest post la meva visió sobre el nou urbanisme, com diu el títol, els nous reptes que hauran de fer front les ciutats per adaptar-se a les realitats futures que sens dubte han de canviar la fesomia de les nostres urbs. Medi ambient, educació, cultura, nova economia, connectivitat, canvis socials ... entre altres són els eixos sobre els que reflexionar. Com és lògic, els meus comentaris giren entorn de Figueres, però són del tot aplicables a les d’altres ciutats petites i mitjanes.

De forma imminent comencen les obres de la nova Plaça Catalunya de Figueres. Reconec els meus recels inicials cap a aquesta important remodelació, que ha de suposar cobrir de forma completa una part de l’espai obert més gran que queda al centre de la ciutat. La idea és precisament donar un impuls més gran a aquest espai, per poder donar-li utilitat en qualsevol moment, sigui quina sigui la condició meteorològica o moment de l’any. Em sembla una bona idea.

Sens dubte però, els millor és la concepció. La coberta és lleugera, i deixa passar la llum solar de l’exterior, creant un espai diàfan, amb una atmosfera especial. La coberta vindria a ser la tapa d’una caixa de sabates, on els costats són de fusta, completada per l’element més especial de tota la construcció: panells fotovoltaics.

Aquesta instal•lació ha de generar electricitat renovable. Crec que s’ha de convertir en un emblema del que ha de passar en les ciutat i municipis en general en els pròxims anys: la progressiva implementació a l’espai públic d’elements generadors d’energia neta i renovable, que ajudi a fer la transició a un nou model energètic més sostenible i durable.

Figueres vol ser un exemple. De moment, anem fent passos positius i importants. Esperem que segueixi així.

Com’è triste Venezia

2010-07-04T21:57:00.001+02:00

Si cap lector jove llegeix aquesta entrada, molt possiblement no li digui res el títol. Si pel contrari, el lector te certa edat, és possible que si. Certament, el títol fa referència a la cançó del cantant melòdic Charles Aznavour, Com’e triste Venezia. Ho reconec, m’agrada. Ara que l’estic escoltant, parlaré sobre aquesta ciutat italiana. Seguint una antiga entrada en el bloc sobre Milà, vull fer una espècie de Quadern de viatge, on recollir visions i sentiments.

Vaig anar a Venècia fa ja quatre anys, amb l’institut, durant el viatge pel nord d’Itàlia. I reconec, mentre travessàvem la plana del Po, des de Milà, sentia uns nervis estranys. No era una ciutat qualsevol, estava anant a Venècia. Tots tenim imatges i idees d’aquesta ciutat, però res és igual a viure-la. És respira amor, serenitat, en alguns casos tristesa, en altres luxe i glamour.

Certament els sentiments són contradictoris. Per una banda, la gran massificació i la mala conservació en la gran majoria de la ciutat. Els milers i milers de persones que cada dia entren a Venècia i inunden els seus carrers, causant més estralls que l’acqua alta. Però per altra banda, la bellesa i l’aura especial que te aquesta ciutat supera amb escreix els possibles aspectes negatius.

Per mi és realment una cosa única. Els seus canals, els palaus, els carrerons, les esglésies... fa de Venècia una ciutat especial, personalment, és una gran meravella. La grandesa de la Serenissima durant segles és manté avui en dia. La riquesa i opulència que Venècia tingué durant segles perdura en el temps, se’ns mostra avui, als ulls del món sencer.

S’amaga el sol i tanco els ulls, a Sant Marc, i m’imagino ballant, un vals, en una d’aquelles festes, amb llums i vestits de gala, ja que com va dir Napoleó, la plaça de Sant Marc “és el Saló més bell d’Europa”.

Venècia és una vetusta senyora, de gran bellesa, que reposa eternament, als peus de l’Adriàtic.

I com diria Aznavour, des del Ponte de Rialto, mirant el Gran Canal:

El sereno canal,

de romantica luz

y anoche en el encanto que hacía soñar

que callada quietud

que tristeza sin fin

...

Com està el món després dels exàmens?

2010-06-11T21:04:00.001+02:00

Després de molts dies d’absència per aquestes latituds virtuals, potser fora bo fer una ullada a tall de repàs d’aquest nostre món d’avui. La veritat, la situació no és gaire afalagadora: el món continua igual...

Com a gran novetat tindríem el vessament de petroli als Estats Units, que ha inundat per complert els aiguamolls del delta del Mississippí, hi ha arribat inclús a la Florida. Un altre cop el país més poderós del món no sap respondre a una catàstrofe com aquesta natural com aquesta... Espero que serveixi per fer veure als Estats Units els inconvenients de perforar el mar per buscar petroli. Una altra novetat és l’atac a la flota humanitària turca que anava a Gaza per part d’Israel. Un país, que per desgràcia, ha perdut el rumb. Atacar a un vaixell humanitari i matar a deu persones és degradant. La humanitat no sé si podrà veure igual a Israel... crec que els bons i els dolents ja no són tan clars...

I al vell continent, “la vida sigue igual”, que diria Julio Iglesias. La crisi ens domina. Tisorada al dèficit públic per part de la tot poderosa Merkel i el nou premier Cameron. Sarko tremola amb l’augment de l’edat de jubilació, i a Itàlia, l’amic Silvio continua en la seva línia autoritària i il•legal, fent lleis a la seva mida per no ser jutjat i imposant la censura; a més, mostra la seva mala educació deixant a un cap de govern sol en una roda de premsa.

A Hispania, també... seguim igual. Bé, potser igual no. Zapatero va presentar el pla per reduir la despesa. Novetats: abaixar el sous del funcionaris i congelació de les prestacions socials, a més de la congelació d’inversions, sobretot en infraestructures... I els amics del PP, que s’han passat mesos demanant retallades en la inversió, ara diuen que això no toca. Que on anirem a parar. Que ells no ho farien mai això! En que quedem? I a més com a súmmum, diuen ser el partit dels treballadors. Com a broma està bé, te la seva gràcia i tot. A més, després de mesos de negociacions no hi ha hagut acord amb la reforma laboral, i això fa olor a vaga general. Els del Tribunal Constitucional continuen la seva tasca, deliberant i tal, un text provat pel Parlament català, les Corts i sobretot el poble de Catalunya.

I parlant de Catalunya, la perspectiva no és més afalagadora. Apurant legislatura, tenim les urnes a tocar i el ball “de bastons” ha començat. Tenim també nova comissió d’investigació pel “cas Palau” impulsada pel Tripartit, que són gent molt seria; ara bé, la comissió pel “cas Pretòria”, ja per més endavant... I a BCN, com va mostrat magistralment el programa Polònia, l’alcalde Hereu està cavant la seva tomba, després del referèndum de la Diagonal. Ah, per cert, abans d’ahir vam estar d’aniversari: vuitanta anys de President Pujol. (No de presidència, lògicament, vuitanta anys des del seu naixement!)

I per acabar, al meu Empordà també la vida va fent al seu ritme. Onada de robatoris a Figueres, punyals entre el nou govern i el PSC pel projecte de la Plaça de Braus, les despeses, els projectes... i totes aquestes coses.

En resum, el món després del exàmens, continua igual.

Un injusticia en España

2010-04-10T15:13:00.002+02:00

El New York Times, uno de los más prestigiosos diarios del mundo, hablaba ayer en su editorial de un tema que estos días aparece en todos nuestros telediarios: el enjuiciamiento del juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, debido a una querella presentada por Manos Limpias y la Falange Española de la JONS. No hace falta hablar sobre su ideario.

La querella fue presentada por la intención de Garzón de investigar los crímenes del Franquismo, que supusieron la desaparición de miles de ciudadanos españoles, acompañada de la incertidumbre de sus familiares. El NYT titula su editorial diciendo: “An injustice in Spain” (una injusticia en España). Y afirman que los crímenes, son las muertes de Franco, no la investigación del juez.

¿Cómo puede ser delito investigar la muerte de tantas personas? ¿Cómo puede ser todavía hoy no se puedan abrir las cunetas y fosas comunes, para recuperar los cuerpos, y darles un entierro digno? Baltasar Garzón si ha destacado por algo, ha sido por su defensa de los derechos humanos y una férrea defensa de la justicia, tanto en España, con sus investigaciones por el GAL, ETA y los números casos de corrupción; y a nivel internacional por su intención de enjuiciar al dictador chileno Pinochet o la mafia rusa.

España se merece, tal como también dice el editorial del NYT, una honesta revisión del oscuro pasado del franquismo, y no el enjuiciamiento de los que tienen el valor de afrontarlo.

Estimada geografia

2010-04-08T22:41:00.000+02:00

Avui a la Universitat hem celebrat el Dia de la Geografia. Un dia especial per tots els alumnes i professors de la casa. És un bon dia per reflexionar sobre la geografia, el seu paper en la societat actual, cap a on ha d’evolucionar i què pot aportar a la societat.

La primera entrada en aquest blog girava entorn del què és la geografia. Per tant no ho explicaré avui. Pensem doncs, qui som, on anem i on volem anar.

Crec que cal partir d’una idea clara: el món avui té una complexitat que sobrepassa en molts casos la nostra visió del planeta. La fi del sistema fordista, seguit per la imperant globalització fa que les relacions tradicionals entre les societats hagin canviat. Però també les relacions amb el medi, que han passat a tenir una importància insospitada, i que en els propers temps caldrà prendre importants decisions. I la geografia, com a ciència que estudia l’evolució de la superfície terrestre i de les societats, i com aquests dos actors es relacionen per donar-nos escenari únic, que fa dels geògrafs un element essencial i, sens dubte, d’una importància que fins ara, no ha estat reconeguda. La geografia ha passat sempre desapercebuda, sense fer soroll, però fent una feina ingent.

Cal que els geògrafs (no ho sóc encara, però m’hi sento), reivindiquem la nostra feina, el nostre paper, que sens dubte, en el segle XXI, ha de ser clau per fer una Humanitat millor, i un món més habitable, just i que no estigui en perill, que totes les generacions futures el pugin gaudir.

Endavant doncs. Ens toca fer molta feina, amb ganes, sempre sabent que tenim una responsabilitat ineludible, que ens exigeix destresa. Ho farem, sens dubte, amb il•lusió.

Per la Humanitat i el Món.

Viva l'Italia!

2010-03-30T22:41:00.000+02:00

Italia votó durante dos días sus nuevos líderes regionales, algunos provinciales e incluso algunos alcaldes y alcaldesas. El resultado supongo que es conocido. Y que el título de ésta entrada no lleve a confusión. Resigno a conocer del todo la mentalidad de mi amada, admirada y respetada Italia. (Los que me conocen saben que es del todo cierto, sin exageración)

Al amigo Silvio, Il Cavaliere, le salen de debajo las piedras escándalos de todo tipo: financieros, sexuales, económicos, vínculos mafiosos, favoritismo, censura, ataque al poder judicial, al jefe del Estado…Italia en crisis económica a vita, la Mafia campa a sus anchas por el Mezzogiorno, ridículo organizativo en la Cumbre del G8 de l’Aquila, y tantas y tantas cosas más. Y no quiero hablar de sus socios de gobierno, la Liga Norte, con su líder Umberto Bossi. El postfascista Gianfranco Fini le queda a la izquierda…

Pero, ¿y qué? Gana elecciones, a todos los niveles, aunque tenga a sus espaldas todo lo nombrado anteriormente. Europa castiga a sus gobiernos en plena crisis, miren a Sarkozy, Brown va por el mismo camino, y las encuestas aquí deben dolerle a Zapatero. Pero en Italia no. Cierto es que en la política italiana la oposición no está para dar botes. Des de la marcha del Professore, para mí, el admirable Romano Prodi, el prometedor Partido Democrático no levanta cabeza. No hay pues mucha alternativa.

Los italianos le votan. Confían en el. No cabe en la mente de los europeos. Le surge un solo problema del largo listado de arriba a un político aquí, y se retira sin ni siquiera pasar por Bruselas.

En fin. Queridos italianos, lo lamento, pero no os acabo de entender. Y repito: VIVA L'ITALIA!

Gracias Presidenta.

2010-03-11T20:02:00.000+01:00

Hoy Michelle Bachelet ha dejado el cargo de Presidenta de la República de Chile. Lo ha hecho cuatro años después de asumirlo de manos de Ricardo Lagos, y lo cede a Sebastián Piñera, primer presidente conservador des de la caída de Pinochet en 1990.

Bachelet, primera mujer Presidenta de Chile, se marcha con una aprobación superior al 80%, la más alta de la historia del país. Su gestión en la lucha contra el gran problema que sufre la sociedad chilena, la desigualdad, ha llegado a todos. También, sus políticas de transparencia, democratización, y mejora de los servicios sociales, han reafirmado a Chile como uno de los países más desarrollados de toda América. Todos los indicadores lo afirman. A más, sus políticas económicas han conseguido que la economía chilena resista bien la crisis internacional.

Médica de profesión, hija de militar fiel a Allende, fue torturada junto a su familia, exiliada en Alemania, primera mujer ministra de Defensa, Michelle Bachelet me produce una gran admiración. La política para ella es de verdad trabar para los demás, intentando mejorar la vida de los ciudadanos y hacer de su país, un lugar mejor para vivir, un lugar, en definitiva más feliz.

Gracias, Señora Presidenta.

Un altre cop

2010-03-05T23:15:00.001+01:00

Avui ha tornar a passar un altre cop. La mateixa història que l’altre dia amb l’ Ibarretxe. Aquesta vegada amb la diputada i líder de Unión Progreso y Democracia, Rosa Díez.

Havia de pronunciar una conferència, “Una alternativa para Cataluña”, a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, però incidents per part d’un grup de manifestants han impedit que l’acte transcorregués amb normalitat. Per desgràcia, no són fet nous. Fa uns dies va passar el mateix amb l’ex Lehendakari Ibarretxe.

És una llàstima. I una vergonya. Es pot estar d’acord o no amb la senyora Díez, es pot pensar diferent, però no es pot actuar així, impedint la lliure expressió d’una persona. Aquest grups violents, que sempre diuen defensar els drets dels ciutadans i dels pobles, són els primers en atacar persones que pensen diferent que ells. Jo no coincideixo amb res amb Rosa Díez, ni amb el seu partit, però té tot el dret a dir el que pensa sense patir cap represàlia. I també, m’ha semblat poc ètic dir-li feixista. Crec que hi ha una lleugera tendència d’aquests grups a utilitzar aquesta paraula pels que pensen diferents a ells, discriminant; cosa que feien casualment els propis feixistes.

En fi, quina llàstima que en aquesta país passin aquestes coses... Oh potser diria, quina vergonya!

Where is Lady Asthon?

2010-02-15T23:06:00.001+01:00

Hace dos meses y medio que Catherine Ashton, Baronesa Ashton de Upholland, llegó al puesto de Alta Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad. En su momento, en otra entrada en el blog, daba un voto de confianza a los dos nuevos cargos, el presidente Van Rompuy y Asthon, como “ministra de exteriores” y vicepresidenta de la Comisión. Y la verdad, el inicio ha sido más bien negativo.

La primera gran oportunidad para mostrar el potencial europeo, después del terremoto de Haití, ha sido sin duda decepcionante. Los Estados Unidos, nos han pasado muy por delante. La Unión solo ha sido capaz de mandar la vicepresidenta De la Vega, en representación de España, como país presidente del Consejo durante este semestre. ¿Dónde estaba Asthon? ¿Perdida en Bruselas? Quizá, pero seguro que no estaba preparando su comparecencia ante los diputados, porqué sin duda, fue un fracaso. Lo resumo en poco entusiasmo y ningún interés.

El Tratado de Lisboa recoge la nueva política exterior común, y establece una gran red de embajadas y trabajadores, que debería ser parecida a la red americana de la Secretaria de Estado. Y lógicamente, para conseguirlo se necesita voluntad, ganas y fuerza. Creo, desgraciadamente, que Lady Asthon no tiene nada de eso.

Otro ejemplo: el presidente Obama, no vendrá a la Cumbre Europa-EEUU. ¿Por qué? Porqué no le interesa… La Alta Representante, y quizá también el presidente Van Rompuy, y nada ha hecho para intentar cambiarlo. Sólo Moratinos, y no porque sea el ministro de mi país, si no porqué realmente creo que es el que más hecho para cambiar este feo de la administración Obama.

Y podríamos hablar de los europeos secuestrados en el Sahara, Somalia o la mediación en conflictos internacionales…

Esperemos que, una vez se desarrolle todo el Servicio Europeo de Servicio Exterior, la cosa cambie, y realmente, se convierta en un agente con influencia mundial y que sirvamos para mejorar el mundo y la humanidad. Que no se convierta en un símbolo de los que algunos llaman la disminución de ambición europea, y que siga la estela de Javier Solana, un gran político y diplomático, con gran visión europeísta. ¡O tempora, o mores! Catilina dixit.

Ara no Figueres... ara no...

2010-02-09T21:14:00.001+01:00

Aquest matí feia un dia gris. Potser ens anunciava als figuerencs de forma oficial un fet, al meu entendre, trist i que pot comportar problemes a la ciutat: es trenca el pacte de govern, el tripartit passa a ser bipartit, i deixa al govern en minoria a un any i escaig de les eleccions i en plena crisi econòmica i sobretot, social.

Posem-nos en situació: dijous passat, en el darrere ple municipal, on es van aprovar els pressupostos municipals per aquest any (després d’estira i arronses dels dos principals partits que fins ahir governaven la ciutat). Allà, el cap de l’oposició va dir que havien aparegut unes factures sense consignar de l’àrea de cultura que sumaven 168.000€. Aquestes factures estarien relacionades amb la Capitalitat Cultural. Ahir a la nit, l’alcalde Vila (de CIU, pels que sigueu de fora) cessa el regidor de cultura Ciro Llueca (PSC) i el PSC dóna el pacte per “finiquitat”, en paraules de Casellas.

Sense dubte, una mala notícia per Figueres. En plena crisi, on es necessiten governs forts que tinguin un rumb i prenguin decisions, el govern municipal cau després de gairebé dos anys i mig. No sé qui té la culpa, però si que sé, que la Capitalitat Cultural, de la qual en vaig formar part dins de l’equip organitzador, ha estat un èxit per Figueres, i el regidor Ciro Llueca ha capitanejat aquet vaixell amb molt de rigor (que quedi molt clar!!) i encara tinc més clar, que no s'han destinat 18.000€ per creació de la pàgina del Facebook, perquè la vaig crear i gestionar jo i només jo, voluntàriament, sense demanar res! ; però també sé, que no crec que aquest sigui el millor moment per trencar el pacte i sortir del govern.

No ha estat fàcil, i cíclicament els ciutadans ens fèiem ressò a la premsa de crisis i d’imminents trencaments de govern, amb acusacions creuades, i el pobre Richard, el regidor d’Iniciativa, al mig del camp de batalla. I ara, com farem front a l’arribada del TGV?, el major repte que ha d’assumir la ciutat en molts anys. Amb un govern en minoria?, quan CIU i PSC varen ser els únics que varen donar suport a l’estació única a Ponent, rebutjant mantenir el tren convencional al centre...

Ara sentirem acusacions per totes bandes, cosa que com he dit abans no és nova... En Pere Casellas, diu i dirà tot ha estat per l’electoralisme de l’alcalde recentment declarat cap de llista de CIU al Parlament per Girona, i que ha estat ell el que els ha fet fóra; l’alcalde Vila, dirà que l’electoralista serà Casellas, que serà probablement el cap de llista socialista, i que ha de treure pit... Discussions que no aniran enlloc. Només faran mal a la ciutat... No hi ha temps per retrets. Tots, govern i oposició, han de treballar pel nostre bé comú en aquests temps difícils.

Esperem que els nostres polítics siguin responsables i tinguin sempre en ment, que el primer és Figueres, i que per sobre de tot, per sobre del partit i interessos personals, hi ha els figuerencs i figuerenques, els seu futur, i el dels que vindran, tots, sense excepció.

Per la ciutat, per la nostra ciutat!

¡Que país este…!

2010-02-04T19:36:00.003+01:00

Cada día que pasa, me sorprendo más. Nuestro país, en plena crisis económica y social, asiste a un espectáculo vergonzoso, donde nuestros políticos, la gran mayoría de ellos, y los principales agentes sociales son los actores. Esta crisis global, ha afectado de manera desigual a los distintos países, y la crisis que vive España no creo que se pueda comparar con otras, como Alemania, Francia, Reino Unido o Italia. En nuestro caso, el peso del sector inmobiliario, la economía sumergida, o la situación bancaria después de años de paraíso hipotecario, hace que la situación sea distinta. Aquí la crisis ha sido menos profunda, pero más prolongada y ha afectado mucho al desempleo.

Pero como no soy experto en economía, no quiero hacer de “médico de la economía”, como dijo hace poco Xavier Sala i Martín en televisión; yo solo quiero reflexionar sobre el papel de los dirigentes y principales agentes sociales de nuestro país como he dicho antes. Todos ellos, políticos, sindicatos, bancos, patronal… trabajan para intentar llevar lo mejor posible el momento económico, o eso dicen, pero mi sorpresa es cuando veo y oigo comentarios y actuaciones:

El gobierno actúa por un lado, la oposición no hace nada más que machacar todo lo que dice; miembros del propio partido del gobierno pide cambios en el gobierno, mientras pesos importantes de la oposición ya se friegan las manos pensando en una posible moción de censura, que haga caer el gobierno. Los sindicatos, preparándose para una huelga general, mientras la patronal está dirigida por un señor cuya empresa se ha ido a pique, dejando en el aeropuerto a miles de personas; un grupo de trabajadores básicos para el funcionamiento del país, como los controladores aéreos, escandalizados y pidiendo jubilación a los 52 años y sueldazo a vita, mientras el paro supera los cuatro millones de personas; y el ya cansino tema del almacén de residuos nucleares. La Comisión Europea, el FMI o el Banco Mundial por otro lado, metiendo cizaña y anunciando que España puede seguir los pasos de Grecia y entrar en una posible quiebra y posible expulsión de la Eurozona (que por cierto, ¿eso significa volver a las pesetas???) Y en Catalunya, discutiendo sobre la nueva delimitación territorial, las por fin conocidas vegueries; el presidente del Barça y sus tentaciones políticas, con Carretero y Reagrupament en pugna por las listas electorales; Puigcercós y sus visiones post-electorales…

Por Dios, ¿no estamos haciendo el ridículo? ¿Y si nos unimos todos, dialogamos y nos ponemos de acuerdo para luchar contra los problemas de verdad, como el paro y la crisis? En Alemania hubo una gran coalición en la pasada legislatura, con izquierdas y derechas juntas en el gobierno, y no se hundió el mundo… y por cierto, encima, sale la primera de la crisis… ¿Nos dejamos de intereses personales y hacemos algo por los ciudadanos y por el país, que creo que somos todos? Y nos llamamos país maduro… SÍ, sí, claro……

En fin, ya me he desahogado… Pero creo que vamos a continuar viendo este esperpéntico show, digno de cómo se ha dicho en algún caso republica bananera; bueno, en nuestro caso… reino bananero…

Nous reptes, nova ciutat

2010-01-25T00:09:00.000+01:00

Fa dos dies el president de la Societat Francesa de Ferrocarrils (SNCF), Guillaume Pepy, va anunciar que ha finals d’any els trens d’alta velocitat creuaran els Pirineus, pel nou túnel del Pertús. Perpinyà i Figueres quedaran connectades en poc més de 10 minuts. Figueres serà la primera ciutat de l’estat en estar connectada a Europa amb alta velocitat.

Les repercussions de l’arribada d’un tren d’aquestes característiques en una ciutat mitjana són molt importants en molts aspectes. La dualitat temps-espai es transforma, i les distàncies es transformen, s’escurcen. Les oportunitats econòmiques, social i culturals augmenten.

A Figueres i l’Empordà cal que siguem capaços d’aprofitar al màxim totes les sinèrgies per aconseguir una millor ciutat, de la qual tots puguem sortir beneficiats. Ser a poc més de 10 minuts de Perpinyà i Girona, 45 de Barcelona i poques hores de Madrid o París, sens dubte és una gran notícia. Com a aprenent de geògraf, m’han ensenyat la importància dels transports, pel desenvolupament dels territoris. El TGV, pot portar a la nostra ciutat una “revolució” de grans dimensions. Nous habitants, nous projectes, i també, un nou model de ciutat. Cal doncs saber on anem i què volem fer.

Ara hem de tenir un projecte que ens il•lusioni, que ens faci ser més capital, ja que no només serem l’estació de l’Empordà, si no que també ho serem dels Pirineus Orientals. Tenim una responsabilitat i cal fer-ho bé.

Un interessant treball del meu professor, el doctor Jaume Feliu, expert en l’estudi de les repercussions del ferrocarril a les ciutats, és un molt bon referent. El titol és: "Evaluació de l'impacte socioeconòmic del TAV a l'espai transfronterer 2003-2006", i es va redactar com a encàrrec de les ciutats mitjanes de les dues bandes dels Pirineus.

Aquest any doncs, pot marcar un abans i un després a Figueres. Els Pirineus seran menys frontera i Barcelona s’acostarà a dos passos. Sis us plau, aprofitem-ho i fem-nos grans d’una vegada.

Figueres, Capital de la Cultura Catalana 2009

2009-12-23T18:31:00.000+01:00

Com a bon futur geògraf potser tocaria reflexionar sobre la Cimera del Canvi Climàtic, però per penes, prefereixo m’estimo més triar-ne una altra, com és la Clausura de la Capitalitat Cultural de Figueres, que ha ostentat el títol durant el 2009.

Dissabte, amb un dia fred i entramuntanat, igual que en l’acte d’inauguració, varem dir adéu a tot un any d’activitats, trobades, exposicions, concerts i actes de tot tipus, per exaltar la cultura del nostre país. Cultura catalana no vol dir només sardanes o castells, que també, sinó que també vol dir exposicions de tot tipus, des de Maries a fotomuntatges de la ciutat; dansa contemporània, com una ballarina ballant amb un capgròs dels geganters de Figueres per exemple; festivals, alguns utilitzen un cursor gegant que es mou lliure pels carrers, o altres es passen l’estiu fent concerts per la ciutat, o rapejant i pintant grafits; conferencies, des de Anglada a la ciència més profunda; i teatre... que les tramoies del Jardí deuen estar gastades i cremades; i concerts, a tot arreu i tot l’any, dintre o fora a l’exterior, per a tots els gustos; i... i... i... i... tantes i tantes coses...

No puc dir que sento sobretot orgull, orgull de moltes coses. Primer que la meva ciutat fos escollida per ser referent mundial sobre la cultura catalana, segon, que sigui reconeguda arreu com a ciutat de cultura (per omnia saecula saeculorum) , aquest any i sempre, tercer, de veure com la meva cultura es transforma i s’enriqueix sense frens, i quart i últim, d’haver format part d’aquesta Capitalitat, d’haver aportat el meu granet de sorra, juntament amb un equip de gent esplèndida i meravellosa.

Que dir de l’equip que no s’hagi dit a hores d’ara... el regidor de Cultura, en Ciro, que ha cregut en el projecte i ha estat capaç d’unir forces de tot arreu; el comissari, el meu estimat Joan Manel Soldevilla, que ha part de magnífic professor, és una gran persona. Ell com a comissari, ha guiat el projecte pel bon camí, sempre rient i fent riure. L’ Esther Pujol, que com es va dir dissabte, és de les persones més eficaces i diligents que he conegut, sent capaç d’aconseguir que tot quadri a la perfecció i fent de tot plegat un èxit segur, amb un somriure als llavis. I per últim, el senyor que em va fitxar, en Carles Cereijo. Una persona enginyosa que aconsegueix portar a cap allò que es proposa i que m'ha ensenyat moltes coses. Dir d’aquests dos últims, l’Esther i en Carles, que són amb els que he treballat més, que els hi agraeixo la seva confiança en mi, en el que he fet, que segur que m’he equivocat i sempre m’ho han valorat. Gràcies a tots per contar amb mi i la meva feina.

I res, que em poso melancòlic. Estic trist per la fi, ho accepto. Com he llegit, és un fi agredolç. Dolç, per l’èxit, però agre, perquè s’ha acabat. Al menys, ja no tenim el títol oficial, però això no ha de ser una excusa per continuar treballant per la cultura i especialment per Figueres, per la meva ciutat. Per tant concloc dient que continuo aquí, a la disposició del que faci falta, que em faria molta il•lusió prosseguir i espero doncs que contin amb mi per continuar treballant per aconseguir una ciutat millor, que vol dir una millor societat, que vol dir una millor humanitat.

Visca la cultura, Visca Figueres!

Carta a la Ciutat de l'Esperença

2009-12-18T18:01:00.001+01:00

18-12-09

A la humanitat,

Avui, dia de Santa Esperança, conclou a Copenhaguen la Cimera de les Nacions Unides contra el canvi climàtic, que ha de ser el full de ruta on quedin recollits els compromisos de tots els països per frenar el màxim el canvi climàtic. Aquesta cimera ha de substituir el Protocol de Kyoto del 1997.

Els representats dels estats i altres agents (si han pogut entrar...) porten uns setmana reunits per arribar a un acord que satisfaci a tothom i que realment sigui útil per aconseguir que l’escalfament inevitable ja no sobrepassi la temuda xifra de 2° fins al 2050. Però ni saben les conseqüències de que això passi, la humanitat, o els seus representants, som capaços d’arribar a un acord. Els països en vies de desenvolupament, abans anomenats el Tercer Món, diuen que tot és culpa dels països desenvolupats; pel contrari, aquests diuen que són els altres els que han de fer l’esforç. Bé, la veritat des del meu punt de vista és que la culpa és repartida per tots. Podem els països desenvolupats negar el desenvolupament industrials als països que ara fan la seva “revolució”, quan nosaltres hem estat tres segles emetent fums i gasos de les nostres industries? És moral? Jo crec que no. Podem deixar sols a aquests països sense mitjans tecnològics, i exigir-los accions per la lluita contra el canvi climàtic? Crec que tampoc. Però tampoc els països en vies de desenvolupament, emparant-se en la necessitat de créixer econòmicament i socialment, han de defugir de les seves responsabilitats. La història de la humanitat ha estat així, per sort o per desgràcia, però ara no podem estar tirant-nos els plats pel cap dient has estat tu o l’altre. Tots hem de fer concessions, tots haurem de fer esforços, a menys que siguem tan poca vergonyes de dir a les següents generacions: Ja us ho fareu...

De veritat, no hi ha una altra oportunitat per frenar la destrucció del planeta, no podem deixar escapar aquest tren. Esperem que el dia d’avui i a l’anomenada Ciutat de l’Esperança (Hopenhaguen enlloc de Copenhaguen) sigui un bon auguri i el nostre món en surti realment beneficiat.

Sisplau, senyors líders mundials, facin alguna cosa.

Gràcies.

Tratado de Lisboa: el futuro de la Unión Europea

2009-12-07T17:19:00.000+01:00

Hace pocos días entró en vigor el Tratado de Lisboa. Después de años de debate, confusión por la fallida Constitución, referéndums fallidos o zancadillas políticas malintencionadas, por fin tenemos el marco que guiará la Unión los próximos años.

El Tratado fortalece la democracia y la transparencia, da más poder al Parlamento Europeo, más eficiencia en la toma de decisiones, se crea la Carta de Derechos Fundamentales, mayor participación ciudadana y más competencia para el Tribunal de Justicia. Todo ello, supone un paso más para el proyecto federal europeo, ideado por los padres de la Unión, Schuman, Monnet, Spaak o De Gasperi.

Pero quizá, los pasos más visibles son la creación de la Presidencia fija del Consejo y la creación de un Servicio Europeo de acción Exterior, que refuerza el papel del Alto Representante de para la Política Exterior (Mr PESC) hasta hoy, Javier Solana. Y sobre estos dos cargos gira mi reflexión.

Para la presidencia, el elegido ha sido el ya ex primer ministro belga, el flamenco Herman Von Rompuy. Calificado por muchos los más europeístas, entre los que me incluyo, de perfil bajo y poco ambicioso. Para los más optimistas, como Merkel o Sarkozy, un gran político, capaz de resolver los rompecabezas que supone poner de acuerdo a 27 países, y de paso, que no les haga sombra como representante de la UE en el exterior. La nueva jefa de la política exterior, la nueva Miss PESC, es Catherine Asthon. Sin duda, tampoco estoy demasiado entusiasmado con el nombramiento. Su nombramiento ha sido sólo por el simple hecho de ser mujer. No quiero que se malinterprete mis palabras: la han escogido porque queda políticamente bien, no por sus cualidades. Esto, creo que va en contra de la igualdad.

¿Por qué no elegimos a dos personas, preparadas de verdad? Aunque sean dos hombres, dos mujeres, o un hombre y una mujer. Creo que hay políticos en la Unión mucho más preparados y con mas dotes que los elegidos, con mas conocimiento de la UE i de diplomacia, porqué la labor a desarrollar, es de diálogo entre estados. Si el presidente tiene que ser del Partido Popular Europeo, porqué no la comisaria Benita Ferrero-Walder, diplomática, trabajadora en la ONU con Butros Butros-Ghali, ex ministra de Exteriores del Gobierno Federal de Austria, ex comisaria de relaciones exteriores de la Comisión Barroso. ¿Alguien mejor que ella para el puesto de representar a la UE? Quizá sí, pero sin duda debía haber sido candidata al puesto. Pero a lo mejor, el puesto de Mister PESC es el clave. Sera el jefe de un nuevo cuerpo diplomático, que debería rivalizar con el Secretariado de Estado americano, con más de 5000 nuevos funcionarios y decenas de embajadas. Y mi propuesta sería por ejemplo, el ministro Moratinos. No por ser español, si no por ser de verdad el mejor ministro de Exteriores de la UE. Moratinos es diplomático de carrera, pero sobre todo hay que valorar sus meritos. Esta valorado por la mayoría de gobiernos del mundo: fue representante de la UE en los Balcanes, y es valorado por todas la facciones de la zona, que es la próxima zona en integrarse en el Club. O en la región más conflictiva del mundo, el próximo Oriente, donde también fue representante. Amigo y muy respetado por israelíes y palestinos, pero también de otros actores como Egipto, Jordania, Líbano o Siria. A más, como es lógico, tiene excelentes relaciones con toda Latinoamérica, que jugará un papel crucial en el próximo devenir mundial.

En fin, como dicen que soy hombre de fe, esperaremos algún tiempo. Sin duda, estos dos puestos son un gran paso en la historia de la Unión Europea, y esperemos que sigamos avanzando, más allá de los intereses partidistas y particulares de los países que forman parte.

Trobada amb l'alcalde 2

2009-11-16T22:47:00.002+01:00

Dissabte ens varem trobar ja com assossiació amb l'alcalde Vila i el cap de l'àrea de serveis a les persones Xavi Díaz (per cert, geògraf!)

Sembla que poc a poc, anem aconseguint cosetes... la Targeta d'Universitari està en marxa: en poques setmanes ens tornarem a reunir per decidir que s'ha d'incloure. De moment, descomptes en tots els temes municipals, esports, bus urbà... també en cultura, Teatre el Jardí, amb música, teatre, òpera...i en comerços, sobretot en llibreires, copisteries... i botigues relacionades amb els estudis.

També, varem tractar el tema dels espais d'estudi i la biblioteca. La nostra proposta va ser obrir-la tot dissabte i diumenge al matí. S'ha d'estudiar però crec que arribàrà a bon port; també es va parlar de la opció d'obrir biblioteques i aules d'instituts per fer-les servir com a aules d'estudi per estudiants.

Per últim, varem parlar d'un tercer tema... confidencial! però bé... puc dir que serà el que més gent reunirà! Sorpresa!

En fi... la molts estudiants no valoraran la nostra feina... certament és poca cosa, però crec que són els petits detalls els que ens ajuden, als universitaris a proseguir amb la nostra vida... Espero que tot això serveixi d'alguna cosa.

20 anys...

2009-11-09T19:15:00.004+01:00

Estic veient en directe el concert de Daniel Barenboim, retrasmés des de la Paris Platz, davant la Porta de Brandemburg. Fa dies que dono voltes sobre aquesta entrada al blog. Avui és un dia molt important i no sé si sabre expressar la importància històrica.

Fa vint anys, el Mur que dividia la ciutat de Berlín va caure de forma pacífica i sense incidents. Després de gairebé trenta anys, famílies, amics i coneguts es podien retrobar sense problemes. Però la desaparició d'aquesta paret, no només suposa la unió de dues parts de la ciutat, si no que suposa molt més.

Suposa tancar de forma definitiva la cicatriu de la Segona Guerra Mundial, quaranta quatre anys després de la seva fi. Suposa la caiguada del "taló d'acer", que va dividir Europa, símbol de dues formes de vida, dues maneres de pensar. Però potser encara diria més, dividia dos mons; dos sistemes econòmics totalment irreconciliables. No només Europa estava dividida, el món sencer: per un costat el capitalisme liderat per Estats Units; per altra banda, el comunisme dirigit per la Unió Soviètica.

Amb la caiguda del Mur, el sistem soviètic s'enfonsa, i el capitalisme "s'imposa" arreu. El món assistia a l'inici de la globalització real, a la mundialització. La fi de les fronteres globals. Els intents constants per buscar la llibertat i la democràcia des del bloc comunista veuen la llum aqeull dia 9 de novembre. La Revolució de Vellut a la República Txeca o la Pimavera de Praga, el moviment pacífic de Solidaritat a Polònia, o els intents, molts cops fallits, per "saltar" al Berlín de l'Oest són intents anteriors. Les tensions de la Guerra Freda arribaven al fi.

Aquell dia 9, és el dia més important en la història mundial des del fi de la Segona Guerra Mundial. Aquells fets, varen suposar una fita en el camí de l'evolució mundial. S'iniciava la veritable unió europea. El "vell continent", donava lloc a una nova realitat. Un continent realment unit, que mira el futur amb il·lusió i finalment en pau després de milions morts a l'esquena. Els obstacles quedaven finalment superats. Les dues europes són avui una.

Recordar la valentia del ciutadans de Berlín, que amb la seva força pacífica, la seva voluntat varen llançar un missatge de pau i llibertat. Amb les seves mans, els ciutadans de les dues bandes, cantant, ballant, amb alegria, varen fer caure una paret, el mur de la vergonya, i van demostrar que amb unitat es pot canviar la història.

Els ciutadans de Berlín, els alemanys i els europeus celebrem un dia que em de portar dins del cor, aquell dia, i celebrar-ho i recordar-ho sempre i reflexionar sobre la importància d'aquell dia, una dia per la nostra història.

Vivat Berlin! Vivat Deutschland! Vivat Europa!

Miracle: Nous "Catalunya Express"

2009-10-31T16:44:00.004+01:00

La veritat és que la gent no creia el que jo deia fa uns mesos, quan afirmava que canviarien els vells trens que cada dia agafo per anar a la universitat, a la ciutat del Ter... Reconec que jo tampoc tenia una fe gaire gran pel que fa al nous vehicles, però ahir tot va canviar!

Em disposava a anar a Fires de Sant Narcís (amb tren, es clar!) i vaig descobrir que em tocava un dels dos nous combois que han entrat en funcionament. Per fora magnífics, pero per dintre... encara ho són més! El meu estupor va crèixer quan vaig pujar al sisè vagó. Ample, net, lluminós, cómode, amb llum per llegir, penjaroba, màquina expenedora de menjar, pantalla on es mostra el recorregut, lavabos grans i nets, no fa soroll... En fi, una meravella!

Espero que el servei millori a poc a poc, que s'acabi de canviar tots els trens per aquests nous i que això sigui un impuls per l'ús del transport públic!

PS: l'única pega és que no han activat el servei wifi, o internet sense fils. Cal tenir en compte que la majoria d'usuaris del tren som estudiants o gent treballadora que utilitza i molt els ordinadors, per tant, seria un punt molt positiu per acabar d'arrodonir-ho tot.

No ens ho creiem?

2009-10-25T19:54:00.003+01:00

Aquests dies, en diferents diaris locals, diversos columnistes de la ciutat comentaven la notícia que Figueres serà ciutat universitària.

Primer es comenta la poca repercussió que ha tingut la notícia en els diaris locals i comarcals. El diari Empordà ho recollia en el diari de dimarts en un petit racó, a mà dreta. Poc més de quatre ratlles; el diari Hora Nova, era una mica més generós: apareixia el comentari en portada, tant dimarts com divendres, encara que sense grans títols ni textos. Els diaris amb visió més àmplia, d'abast provincial, ni s'en feien ressó.

Jo em pregunto: Què passa? Figueres es podria convertir en la cinquena ciutat universitària del Principat, la segona sense ser capital de provincia després de Vic. Però ni així. Els periodistes que ho comenten destaquen el poc ressó que no només es fa en la premsa, si no també entre el figuerencs. Afirmen que els ciutadans estem farts de fer volar coloms, de sentir i veure projectes que mai s'acaben materialitzant.

Jo ja vaig mostrar en un altre article la meva fe en aquest projecte, que crec factible i possible. Alguns diuen ser una il·lusió del regidor Elelman sense cap ni peus; altres diuen que l'alcalde no diu res per si sona la campana, i els altres membres del consistori no en tenen ni idea...

El regidor diu que a la trobada internacional "The Figueres Conference" de ga uns dies, es va tancar l'acord amb la universitat De Montfort de Leicester perquè a partir del 2011 tinguem la facultat, i partir de l'any vinent estudis de màster i doctorat. Segons les mateixes fonts a principis del pròxim mes quedarà l'axord tancat amb Leicester.

Tot això, envoltat d'un ambiciós pla de l'ajuntament per crear milers de llocs de treball lligats a les energies renovables.

En fi... crec que si no mostrem suport a aquestes iniciatives, segur que no arribaran mai. Per tant, torno a demanar confiança pel consistori i demanar també suport als figuerencs per aquestes iniciatives; si no arriben, que no sigui perquè els ciutadans els hi donem l'esquena!!

Viaje a Italia: I

2009-10-16T21:41:00.010+02:00

Como geógrafo, me apasionan los viajes; los que me conozen saben que es del todo cierto. Y los que me conocen saben también mi pasión por Italia. I me siento impulsado por el libro que tengo aquí al lado, en mi mesitas de noche: Viaje a Italia, de J.W. Goethe. Por eso empiezo hoy un relato de mis viajes, empezando por el país de la bota. Mi primera experiencia italiana fue en Milán, y esta ciudad será la primera de este humil dietario.

Después de toda la noche viajando en el autobús (lógicamente sin dormir...) llegamos a Milán a primera hora. és la segunda ciudad del país después de Roma, conocida mundialmente por ser la capital de la moda y por sus equipos de fútbol. En aquel viaje, las dos urbes más importantes que ibamos a visitar y que mas emoción me transmitian eran Venecia y Florencia, por tanto el centro de la Lombardía no me llamaba demasiado la atención. Pero me sorprendio.

Al entrar por la autopista, como todo ciudad de mas de un millón de habitantes, atravesamos grandes barriadas, seguramente de los años 60, construidos por el boom económico industrial que vivio el norte de Italia despues de la Segund Guerra Mundial. Se veia una ciudad viva, con mucha actividad y movimiento constante.

Fuimos llegando al centro y el paisaje urbano se iba transformando: si bien las plazas eran mas grandes, las personas también evolucionaban. Llegamos al destino, aparcamos el autocar y empezamos a andar por los alrededores del parque que rodea al Castillo Sfrozesco. La verdad no era una fortaleza bonita. Estaba sucia y las murallas y torres estban negras. Al entrar, en patio central, Joan Antoni nos introdujo la región, la ciudad y la fortaleza. Comentó que era de la família Sforza, que gobernó la ciudad hasta que ésta pasó a formar parte de la corona española. La visitamos, vimos los algunos de sus museos; el de música, que acogue una importante colección de Stradivarius i uno de arte, donde se exponen obras de Miguel Ángel o Rafael.

Al salir, no dirigimos hacia la Piazza del Duomo (catedral). Salimos del castillo y cambio el paisaje, sobretodo el humano. Los trabajadores del los barrios perifericos, con sus fiats, se transformaron en señores con americana, rayban y pelo engominado; señoras de channel y abrigos de piel; los fiats eran ahora alfas romeo, BMWs y Mercedes. Pasamos el monumento a Garibaldi y entramos en la vía Dante. Era una calle, calculo yo, edificada a finales del XIX, en plena industrialización, ya que los edificios eran elegantes y refinados ( y limpios! a diferencia del Castillo...) Una vez al final de la calle, llegamos a la gran piazza. La verdad es que es muy grande, y justo enfrente tenemos una magnifica catedral gótica, de la mas grandes del mundo, en aquel momento en proceso de limpieza. y restauración. Al centro, una estatua ecuestre del rei Vittorio Emmanuele II, primer rei de la Italia reunificada despues del Resorgimento. Es tan importante este personaje que a la derecha de la plaza tenemos unas Galerias con su nombre. La verdad es que destacan por su elegancia y rica decoración. Aquí estan las más importantes y exclusivas tiendas de la ciudad de la moda y un gracioso mosaico, con su leyenda incluida. Al otro lado de la plaza, tenemos quizá el edificio mas conocido de Milán: la Scala. Es uno de los principales teatros líricos del mundo, está seguro en el Top 10, incluso diría yo en el Top 5... Por fuera es un edificio sobrio, observado por una estatua de Leonardo.

La verdad es que Milán sorprende por sus contrastes; no es una ciudad bonita o con un atractivo como pueden ser Florencia o Roma, pero para un estudiante de geografia como yo, su papel dinamizador, sus diferencias y evolución la hacen una ciudad interesante. (Para el resto d elos mortales, puede ser una ciudad para pasr un fin de semana o ir de compras con Ryanir!)

Premio Nobel de la Paz 2009

2009-10-10T19:42:00.004+02:00

Ayer, la Academia Sueca anunció el nuevo Premio Nobel de la Paz; este año concedido al nuevo presidente de los Estados Unidos, Barack Obama.

Siempre hay apuestas y ránkings sobre los mejor situados para ganar el preciado galardón, pero este año ha habido sorpresa. Ninguna quiniela apostaba por el recién estrenado inquilino de la Casa Blanca.

La mayoría de líderes mundiales, han relicitado a Obama por la mención de la Academia, y concíden con los argumentos que han hecho decidir al jurado: apuesta por la paz en el mundo, impulso al multilaterismo internacional, lucha por la reducción de las armas nucleares y contra el cambio climático entre otros méritos.

Pero también es verdad que otros líderes, los tradicionalmente enfrentados a los Estados Unidos, como el Irán de Ahmedineyad o la Cuba de los Castro han mostrado sus reticencias. No questionan el premio, pero si afirman que no es por méritos, sino un estímulo en su futura política. Obama lleva poco mas de 9 meses al frente de los Estados Unidos y hasta ahora todo han sido palabras y pocos hechos, tal y como dice Fidel en uno de sus habituales artículos periodísticos.

Los que me conocen, sabem mi admiración y apoyo a Barack Obama, por ser un revulsivo capaz de aportar esperanza en un mundo que, en los ultimos años ha visto poner ne peligro el fragil equilibrio imperante después de la caída del Muro de Berlín y el fin de la Guerra Fría. Pero admito que este premio debe reconozer trayectorias,a personas u organismos que hayan mostrado su compromiso con la paz y la humanidad a lo largo de los años. Creo pues que, aún valorando la firme apuesta del presidente americano y sus grandes esfuerzos, este premio le es concedido con visión de futuro. Y creo que el premio y lo que conlleva debe guiar y acompañar a Obama en sus años como hombre mas poderoso del mundo, y seguir fiel a sus intencones para no defraudar a un mundo que espera mucho de él.

Universitaris, ara ens toca!

2009-09-01T20:12:00.004+02:00

Fa uns dies, una amiga em va demanar si volia participar en el procés de formació d'una associació d'universitaris de Figueres. La resposta va ser immediata: SI!. En poques setmanes això serà una realitat. Al Facebook, ja tenim un grup creat per anar sumant persones.

A més, les sis persones que em decidit sumar esforços per aconseguir aquesta fita, ens varem reunir ahir dilluns amb l'alcalde Santi Vila, la regidora d'Educació i Joventut Yolanda Milán i el cap de l'Àrea de Serveis a les Persones i Participació Xavi Díaz. Els tres varen mostrar l'absolut suport a la iniciativa. Però la cosa no queda aquí. La voluntat de l'ajuntament és seguir la línia mostrada en els últims temps d'ajuda als estudiants amb empenta, en aquest cas, els universitaris. Nosaltres varem aportar un seguit de propostes que poden ser un punt de partida i que esperem ajudin al consistori. A més, l’alcalde va mostrar la intenció de reactivar la comissió de Figueres, ciutat educativa, on els universitaris i prendrem part, per mostrar les nostres necessitats i punts de vista sobre com ha de funcionar la ciutat en el camp de l'educació.

La voluntat és aconseguir fer de la nostra ciutat atractiva pel coneixement i la investigació, fent que les universitaris que realment valen no marxin de Figueres facin de la nostra ciutat un punt de referència. Calen grans esforços, sens dubte, alguns poden ser petits canvis com l'ampliació d'horaris de la biblioteca o descomptes en comerços, i d'altre de més grans, com aconseguir un Parc Tecnològic o beques i fons per la recerca.

Tot i així, nosaltres em de començar fent veure que els universitaris d'aquesta ciutat estem units. L'associació a de ser un fòrum de debat, una àgora on les idees i punts de vista sobre els nostres interessos ajudin a fer de Figueres una ciutat amb vida universitària, tot i que de moment no tinguem universitat.

Ara ens toca a nosaltres!

Universitat de Figueres? I perquè no?

2009-07-19T20:41:00.002+02:00

Dimarts, un cop a casa després de la feina, vaig tenir una agradable sorpresa quan vaig agafar el diari Empordà: en la portada s’afirma que Figueres tindrà una facultat d’energies renovables. Dues emocions varen recórrer dins meu al principi: primer incredulitat, perquè no és pas el primer cop que sentim una notícia similar, tal com va passar amb la facultat de medicina de la UdG o altres iniciatives; però la segona, va ser d’esperança i il·lusió.

Crec sincerament que aquest és un camp és realment el futur. I després de veure les polítiques i les iniciatives d’aquest consistori, impulsant per exemple “The Figueres Conference”, el bus elèctric o el cicle Àgora crec que podem donar un vot de confiança i saber que es lluitarà fins al final per aconseguir-ho. Crec que podem situar-nos al capdavant de Catalunya i Espanya en investigació i recerca de les energies renovables, una visió de desenvolupament i model de vida que sens dubte serà, o si més no, hauria de ser, el del futur.

Els estudis superiors han de ser una garantia de futur per una societat. Un país, una regió o una ciutat sense persones altament qualificades està condemnada al fracàs. Per tant la ciutat de Figueres, com a ciutat mitjana i amb grans perspectives de futur, ha de ser capaç de generar sinergies encaminades a assegurar una especialització i alta qualificació dels seus ciutadans per tal de ser una ciutat competitiva. La universitat, juntament amb la implantació d’un Parc Tecnològic, han de generar un nou motor a la ciutat.

La iniciativa és sens dubte una gran notícia, i més, si té com sembla el suport d’altres institucions i altres ciutats europees, cosa que permetria per exemple crear la Universitat Europea d’Energies Renovables i Sostenibilitat, amb diferents seus pel continent. Això suposa un intercanvi continu d’estudiants, professors i investigadors que suposa un enriquiment constant de la societat.

I la nostra ciutat, a més, té un lloc ideal per acollir tota la infraestructura necessària: el Castell de Sant Ferran. Com que la iniciativa és a nivell continental, la Unió Europea podria invertir en la reconstrucció de la fortalesa, ajudant així a la reconstrucció d’uns dels monuments històrics més gran dels Urals a l’Atlàntic.

Acabo doncs, dient que “Perquè no pot acollir la nostra ciutat un centre universitari?”. Alguns diuen que no té sentit tenint la Universitat de Girona tan a prop. Jo crec que s’equivoquen, ja que les dues coses poden ser complementàries, i poden ajudar a convertir la regió en un motor del coneixement.

Esperem a veure com evolucionen les coses i encoratgem a totes les institucions implicades a treballar i lluitar per aconseguir el objectius.

La revolucicón iraní I

2009-06-23T21:48:00.004+02:00

En el 1979, Irán daba un paso gigante en su historia, derrocando al Rey de reyes, el Sha Reza Pahlevi, la monarquía y un sistema autoritario. La pobreza llevó al pueblo, liderado por el Ayatolá Jomeini, a la Revolución, que como afirma Eric Hobsbawm, es la única revolución contemporánea que no tuvo sus raíces en la Ilustración europea.

El Irán del Sha, guiado por los Estados Unidos, inicia en el 1963 lo que se conoció como “Revolucion Blanca”. El Sha y el régimen iniciaron un conjunto de reformas con tal de modernizar el país, reformando la sanidad y la educación, derechos para las mujeres, desarrollo rural, infraestructuras y proceso de laicidad. Todo esto, gracias a la nacionalización del petróleo, decretada por el primer ministro Mohammed Mosaddeq el 20 de marzo del 1951, derrocado por la CIA y el MI5 para reinstaurar la monarquía absoluta del Pahlevi en el 1953. Dicha revolución, sin embargo, no alcanzan más que a una pequeña parte de la población, al tiempo que su política económica favorece el desmesurado enriquecimiento de la clase ligada al poder y el empobrecimiento de amplias capas de la población, a pesar de que globalmente suponen un gran crecimiento económico para Irán en su conjunto. En 1967 Reza Pahlevi se corona Emperador de Irán en una fastuosa ceremonia a la que asistieron personalidades de todo el mundo. Los iraníes, obligados a besar los pies de su emperador cuando pasa por su lado, empiezan a sentir la necesidad de un cambio.

El cambio, lo encargaba un imam exiliado en Francia, obligado a huir por ser considerado demasiado peligroso para el régimen, Ruhollah Jomeini. Rápidamente, Jomeini se perfiló como líder máximo de oposición a Pahlevi. El abogaba por acabar con el Sha y todo el sistema político, derrocar el régimen e instaurar una república islámica, regida por las leyes del Islam y frenar la occidentalización. Es capaz de hacer creer que las causas de los males de la población son el Sha y sus aliados, sobre todo los Estados Unidos de Jimmy Carter, que veían en Irán un oasis en Oriente Medio, igual que el Reino Unido, que tenía en Irán su fuente de petróleo preferente.

La Revolución empezó en el 1977 pero las revueltas eran fuertemente reprimidas por la policía (SAVAK). Los episodios de violencia fueron in crescendo hasta llegar a Teherán. La situación fue rápidamente a peor, hasta que el Sha y su familia, el 16 de enero del 1979 se exilian a Egipto.

El procesó culminó el 1 de febrero del mismo año, cuando el Ayatolá Jomenei llega a Irán desde el su exilio francés. Se celebró un referéndum el 31 de marzo y los votos favorables a la instauración de la república islámica llegaron al 99% del censo.

Se instaura así la República Islámica de Irán, que acaba con una de las monarquías más largas de la historia y supone un cambio de rumbo y un nuevo modelo.

Figueres, la ciutat dels detalls

2009-05-25T01:39:00.005+02:00

Fa unes setmanes en Santi, l’alcalde de Figueres, va presentar la campanya “Figueres, la ciutat dels detalls”, que preten substituïr l’antic eslògan “Figueres, genial”. Vol, seguint l’exemple d’altres ciutats i altres eslògans com “Barcelona, posa’t guapa” o “Girona, M’enamora”, aconseguir fer pujar l’autoestima dels figuerencs envers la seva ciutat. Els exemples d’abans, són frases que han tingut un èxit important, i que han aconseguit enfortir l’autoestima entre els ciutadans i l’orgull de partànyer a les seves ciutats respectives.

Certament, Figueres va patir durant l’última etapa del govern anterior un deteriorament de la seva autoestima, el seu orgull i el seu civisme. La ciutat havia entrat en una onada de pessimisme, o potser millor dir que un tsunami ens va arrassar. Figueres esta millor valorada pels de fora que no pas pels de dins. Semblava que ens trobàvem en coma.

Ara sembla que el nou govern té la intenció de girar la truita, canviar la situació i començar a reacitvar l’esperit de la ciutat, a reanimarla si seguim en termes médics. Vol ser una ràfega de la nostrs Tramuntana per netejar els “contaminats” fums que es respiraven a Figueres. És cert que l’últim govern Armengué va obliar els detalls que fa una ciutat amable i habitable. Són els petits detalls, les petites coses que un diàriament es troba pel carrer o al parc les que fan sentir-se a gust i còmode: les flors, els bancs, els gronxadors, les fonts, els fanals o unes voreres com cal. El consistori té doncs per davant el repte d’anar netejant la cara a aquesta Figueres que es lleva d’un llarg son, i aconseguir recuperar l’autoestima dels figuerencs, fer crèixer l’orgull de viure en aquesta ciutat i unir els seus ciutadans sota la idea de fer una ciutat millor. La feina serà llarga però sens dubte val la pena.

Crec doncs que la marca “Ciutat dels detalls”, és la idea que feia falta, la sinèrgia necessària per iniciar la recuperació, que, en aquests temps de canvi, necesita el recolzament de tothom. Ho aconseguirem i en sortirem reforçats. N’estic segur.

Endavant i molts ànims.

Què és la geografia?

2009-04-14T23:51:00.003+02:00

El nom d'aquest espai no està triat per què sí. Lógicament, si estudio geografia, és per què és la ciència que més m'apassiona i a la qual m'hi vull dedicar.

La geografia és una de les branques del saber més transversals que hi ha. Quan algú vol saber què és la geografia, i es planteja a que es dedica aquesta ciència, pot acabar desistint en l'intent. Pels científcs, sóm gent de lletres, però pels de lletres, sóm científics. És molt complicat de classificar, ja que estudia moltes branques del saber, que la situa en la cruïlla entre les ciencies socials i les naturals, la qual cosa li dóna part important del seu encant.

De forma molt simple, podriem distingir la geografia física, de la qual en surt la biogeografia, la climatologia i la geomorfologia, que estudia l'evolució dels espais naturals; i la geografia humana, que estudia la relació entre l'home i el medi, com les societats actuen espacialment i l'ús del territori. Aquí, podríem incloure multitud de subapartats o branques, com la geografia política, la rural, l'econòmica, urbana, històrica, entre moltes altres.

Per tant, podriem dir que la geografia descriu i interpreta, des de diversos punt de vista, l'evolució d'aquest binomi format per el medi i l'home, que es troba en constant evolució i que viu canvis de forma permanent. Els geògrafs, han de ser capaços de sintetizar els problemes que afecten la humanitat com conjunt de societats, però també els problemes que surgeixen a un barri d'una gran ciutat o un poble de muntanya; i saber donar una resposta ha aquests problemes, sempre buscant una solució que permeti assegurar un futur millor.

Per acabar, dir, que en aquest món que està vivint una etapa de crisi, de convulsió, que està encaminat a una nova etapa, els geògrafs han de tenir molt a dir, i la geogrfia ha de ser una eina clau i bàsica per explicar i entendre aquest nou món que ens espera.